• ca   es
18/10/2013

els habitatges populars del delta de l’ebre

imatge-destacada

Per Ferran Torta.

El Delta de l’Ebre, format per l’aportació d’al·luvions del propi riu al llarg dels segles, va anar guanyant terreny al mar. És una superfície plana plena d’aiguamolls i de basses d’aigua salobre, on hi creixen plantes resistents als ambients marins, com la bova, el senill, el jonc, etc.

 LA BARRACA COM A HABITACLE

Durant el segle XIX, la gent del Delta per lluitar contra el paludisme, i cercar fonts d’ingressos, amb la força de les seves pròpies mans i l’ajut de cavalleries va lluitar contra tots els elements per guanyar terres de conreu als erms que cobrien el Delta. Les terres obtingudes es destinaven al conreu de l’arròs, que era l’única gramínia capaç de sobreviure en uns ambients salobres. Era necessària l’aportació d’aigua dolça per poder conrear l’arròs, fet que va exigir nous sistemes d’irrigació i de drenatge. Els primers es van aconseguir mitjançant canals de reg, que naixien aigües amunt del riu, en la població de Xerta, per tenir prou pendent per poder repartir-se per gravetat pel conjunt de regadores per tot el delta. Era també convenient genera una xarxa de desguàs, per drenar les terres i reconduir les aigües utilitzades fins al mar.

casanostra-barraca-delta-h3

Barraca aixopluc de pescadors, datada el 1933, cedida per M. Cornelles.
Fons del Museu de les Terres de l’Ebre.

Es va aconseguir, a base d’anys de treball de molta gent, posar en conreu tot el Delta. La gent havia de treballar moltes hores i renunciar al descans per complir els seus desitjos. Com el sistema de locomoció era molt lent (s’anava en carro i en la majoria de les ocasions a peu), i la distància als pobles era excessiva, era necessari disposar d’un habitacle en la mateixa zona on treballaven. Com els recursos econòmics eren inexistents, calia suplir-los amb la imaginació i utilitzar els mitjans que oferia la pròpia natura de l’entorn immediat.

Van començar construint petites barraques, que els permetien pernoctar i fer la seva vida en condicions realment molt precàries. Les necessitats de la collita de l’arròs en els mesos de primavera i estiu, van fer que les famílies dels pagesos intentessin conviure amb ells en el propi tros, fet que els va obligar a engrandir les barraques, per permetre la vida quotidiana alternada amb els treballs de tots els integrants, cada un segons les seves possibilitats.

Les barraques, si bé eren més grans, seguien sent construïdes amb materials i productes que trobaven  en les rodalies de les finques que conreaven.

La barraca és doncs una construcció típica del Delta de l’Ebre, feta per les mateixes famílies que l’havien d’habitar, amb materials autòctons sense cap cost econòmic, a excepció feta de l’esforç personal per aconseguir-los . Era per tant  una construcció molt senzilla i pràctica, que qualsevol persona amb la simple observació, si bé amb molta dedicació i esforç,  podia fer-se. El pas del temps i l’experiència de moltes persones van permetre la realització d’uns habitacles rudimentaris però eficaços.   La vinguda de gent d’altres comarques, que no disposaven d’un habitatge en els pobles, va comportar que les barraques s’ocupessin tot l’any. Amb la qual cosa les característiques constructives, havien de ser més duradores, resistents i  relativament més confortables.

casanostra-barraca-delta-h2

Barraca pagesa. Autor desconegut, datada cap al 1925, cedida per Teresa Fosch.
Fons del Museu de les Terres de l’Ebre.

La barraca és de forma rectangular, amb coberta a dues aigües amb un pendent molt elevat per evitar la filtració de les aigües de pluja, que es desenvolupa en una sola planta totalment lliure. Les superfícies eren bastant reduïdes, doncs els seus usuaris feien pràcticament la vida a l’exterior.  L’amplada normalment no superava els 4 metres, la llargada estava compresa entre 6 i 8 metres, i l’alçada en el punt més baix era d’un metre i mig, i en el punt més alt d’uns tres metres. Aquestes mides permetien economitzar al màxim la necessitats dels materials i facilitar la seva construcció.

CONSTRUCCIÓ

casanostra-barraca-delta-c9

Prop dels camins i de les regadores, els pagesos formaven una superfície una mica més elevada que les finques de conreu (l’era), on al final de la collita se separava el gra de la palla. En aquesta zona, en un lloc ben orientat es construïa la barraca. S’orientava al sud-est, per evitar els forts embats del vent de mestral (vent de dalt) i aconseguir una bona il·luminació natural a traves de la porta.

L’estructura de la barraca constituïa l’esquelet de l’habitacle. Per formar les quatre parets es plantaven branques de fusta de xop (pollancre) clavades al terra, i separades una distància d’un metre. En les parets laterals la seva alçada sobre el terra era d’un metre i mig, mentre que en les parets del davant i del darrera, l’alçada era variable segons el pendent de la coberta. Aquesta línia de puntals es lligava amb una branca recta de fusta de xop o eucaliptus (l’anguileta), que formava una mena de corretja de la barraca.  L’entramat de la coberta era de troncs de xop, que es recolzaven sobre els puntals i s’unien en el carener, situat sobre els tres metres.

Una vegada s’havia plantat l’estructura en costelles es cobrien tots els panys de paret i coberta amb canyes recollides a les ribes dels desguassos o el propi riu. N’hi havia unes de principals o “mestres”, verticals, situades entre els puntals, i unes secundàries –més petites- que es lligaven horitzontalment a les mestres, amb les quals es folrava tota la barraca.

Amb l’envolupant de canyes acabada s’anava a per la coberta, la qual es feia a base de garbells de bova, borró, etc. Perquè no entrés aigua  la coberta es feia amb molt pendent i un gruix de palla relativament important, sobrepassant amb escreix els 20 cm. S’anaven col·locant capes longitudinals de baix cap a amunt, fins arribar a la carena.

Per al recobriment de les canyes –i per a donar estanquitat a la barraca- s’utilitzava una barreja de fang i palla, materials també molt abundants al Delta. Aquesta barreja s’empastifava per l’interior i per l’exterior de la barraca (sostre interior inclòs). La palla li donava resistència al fang i ajudava a que no es trenqués la mescla en assecar-se. L’únic element de la coberta exterior que s’aferrava amb fang era la carena, és a dir, la línia superior de la coberta que uneix els dos vessants. Això es feia per lligar els garbells.

Finalment, s’aplicava l’únic material que no es podia trobar al Delta: la calç. La serra del Montsià (a menys de 10 km) encara conserva nombrosos pous de calç: forats circulars de 2 metres de diàmetre on s’introduïen roques calcàries (la roca sedimentaria que forma la serra del Montsià i els Ports de Beseit) i es feien cremar amb fusta del bosc fins que la pedra es convertia en calç aèria o viva. A les barraques, la calç s’apagava amb aigua (bullia en una reacció exotèrmica) i una vegada feta la reacció química s’aplicava com si fos una pintura a les parets i a l’interior del sostre (i també a la carena de la coberta). Cal tenir present que la calç és un potent desinfectant i, a més a més, dóna el color blanc característic de les edificacions del Delta de l’Ebre.

El paviment era la pròpia terra compactada pel pas dels propis constructors de la barraca, durant la seva execució.

LA VIDA EN LA BARRACA

La barraca és una edificació rural que utilitza els materials propis que li ofereix la mateixa natura. És una edificació sostenible que no suposa una extracció de materials intrussiva en l’entorn, ni deixa una petjada ecològica en el seu territori.

Al principi només tenia una única obertura que era la porta d’accés, i cap finestra, si bé tenia una xemeneia per a l’evacuació dels fums, quan es cuinava a l’interior, fet que va comportar més d’un ensurt, doncs qualsevol  descuit provocava un incendi.

No hi havia cap servei sanitari, el camp era molt ampli, i les necessitats d’higiene dels seus habitants no eren gaire exigents.

Les condicions climàtiques del delta, no són extremes, el sistema constructiu de la barraca permetia una vida espartana, sense comoditats ni pretensions. Els seus pobladors eren molt durs i acostumats per la força al treball de sol a sol, i en arribar a casa estaven tan cansats que possiblement no s’adonaven de les deficiències, i si es presentava un problema o un entrebanc el solucionaven com millor sabien o podien.

En un primer moment aquesta era l’única edificació viable al Delta de l’Ebre. Això no obstant, a mesura que el dessecat dels aiguamolls va anar avançant es van construir les primeres masies amb parets de pedra, si bé aquestes estaven només dintre de les possibilitats de les famílies més benestants o adinerades. Més endavant, quan els nous materials constructius van estar a l’abast de tothom, les barraques es van utilitzar com espai on resguardar els animals de treball, ja que era la força motriu que llaurava els camps. Actualment, aquesta construcció típica de les terres del delta s’ha recuperat per gent del terreny i nouvinguts, que, enamorats de les tradicions d’aquest territori, han fet servir la mateixa envolupant, però incorporant una distribució interior amb els nous materials que el mercat posa a la nostra disposició, i les comoditats i serveis que exigeix la seva habitabilitat.

casanostra-barraca-delta-h1

Les fonts de les imatges que il·lustren el text han estat:

– Arxiu del Museu de les Terres de l’Ebre

– Ferran Torta, autor del text

– Recuperació d’una barraca, habitatge dels avantpassats del Delta de l’Ebre. Ramon Montesó Gallego, Arquitecte tècnic (Ed. Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de les Terres de l’Ebre, 2004)

Per saber més coses sobre les barraques del Delta, us recomanem els següents articles de M. Carme Queralt:

QUERALT, M. Carme. “Les barraques del delta de l’Ebre. Un dels habitatges populars més antics i singulars de Catalunya” a Revista de Etnologia de Catalunya, 28, 2006, p. 96-108,
QUERALT, M. Carme.  “Les barraques del delta de l’Ebre” a Caramella. Revista de música i cultura popular, 18, 2008, p. 6-9

QUERALT, M. Carme.  “El Centre d’Interpretació de les Barraques del Delta de l’Ebre” a Recerca i difusió de l’etnologia catalana, 2005.

Comparteix aquest post!

2 pensaments a “els habitatges populars del delta de l’ebre”

Deixa un comentari

* Camps obligatoris