Projecte de recuperació d’un antic camí de ferradura que uneix la façana fluvial amb el Castell de Móra d’Ebre.

L’antiga sendera pujava al castell des del camí de sirga, aquell que s’utilitzava per arrossegar els llaguts riu amunt. Aquest traçat, perdut entre solsides de marges de pedra seca i talussos esllavissats, relacionava dos punts crucials del municipi: el final del passeig del riu, on actualment hi trobem l’embarcador, el club nàutic, l’antiga plaça de braus (i que té continuïtat fins a Ascó pel GR-99) amb el casc antic del poble, coronat pel castell d’origen islàmic declarat Bè Cultural d’Interés Nacional.

el paisatge com a patrimoni

La recuperació de la sendera com a passeig que connecta el patrimoni natural amb el patrimoni cultural del territori obre noves possibilitats de cara a un potencial turisme fluvial, però sobretot descobreix racons i visuals als veïns de la població. La nova geometria d’aquesta drecera es desenvolupa entre els horts, les oliveres, les atzavares i amb la mirada posada sobre l’aubadera i el paisatge de ribera.
El traçat creua els talussos cercant la plena integració en el paisatge, conscient que tota la Cubeta de Móra hi té els ulls posats.

dibuixar la topografia

Partint d’una intervenció prèvia que havia consolidat els talussos que delimitaven l’antiga sendera, s’incorpora el límit que defineixen com a element de projecte. Del respecte per aquest gest sinuós de la topografia neix la geometria d’aquesta cinta que s’enfila muntanya amunt.

El formigó, acabat en els murs amb un estuc que busca els cromatismes de la Ribera, i la pedra natural, dialoguen discretament per integrar la intervenció en el territori.

una nova mirada sobre l’ebre

El nou recorregut s’aprofita de cada racó, de cada trencat, per descobrir noves visuals, noves maneres de mirar sobre el riu.
La barana de ferro que perfila la línia que delimita la sendera s’obre en els punts que el camí treu el nas per de descobrir un paisatge fluvial encara desconegut.

Una casa pati d’estructura preindustrialitzada a Móra d’Ebre.

una casa pati amb porxo

L’habitatge s’organitza en una retícula dividida en zona de dia i zona de nit per un eix d’accés i de comunicació vertical. L’espai obert de la zona de dia s’articula al voltant del pati i de cara al porxo orientat a sud.

El programa es desenvolupa en planta baixa, a excepció d’una part complementària en planta primera que en condiciona el volum resultant: l’habitació de convidats i una sala que ha d’albergar una col·lecció de joguines, funcionant amb certa independència de l’habitatge.

estructura preindustrialitzada i construcció en sec

L’estructura metàl·lica, mecanitzada a taller, permet reduir el temps de l’obra. Un cop realitzat el muntatge de l’estructura, i construïda la pell exterior, una façana multicapa superposa sistemes: instal·lacions, aïllament, cartró-guix. En el pla horitzontal, la xapa col·laborant dels forjats queda a la vista com a encofrat perdut.
L’aïllament embolcalla l’estructura, sense interrupcions.

tradició i modernitat van de la mà

Els sistemes preindustrialitzats i la construcció en sec utilitzada en l’interior de l’edifici són vestits per una pell exterior de construcció tradicional, que ajuda a integrar l’edifici en el seu entorn i a compensar els costos de l’obra.

Rehabilitació i ampliació de masia a La Clota, un dels nuclis més antics del districte d’Horta-Guinardó. Arquitectura vernacular versus industrialització.

Respectar el volum original, una construcció senzilla i austera, posant-lo en valor en contraposició a una arquitectura modular industrialitzada, muntada en sec, que permeti augmentar la superfície de l’habitatge a baix cost, i recuperar els espais de les construccions precàries existents, que amb el temps han adquirit usos que han esdevingut hàbits als que no es vol renunciar.

S’estudien diferents versions en què l’antiga masia funciona com un espai central, en diàleg amb una sèrie de volums que l’envolten.
Respectant les regles del joc, buscant la repetició d’un mòdul o bé d’elements estandarditzables, es pot anar afegint o retirant peces, segons avancen les converses amb els promotors.

Una peça important és el porxo, actualment un cobert fibrociment sobre una estructura de fusta a la sortida de l’habitatge, que es manté en totes les versions i que es planteja com a estança interior-exterior que articula la relació entre la masia i els volums de l’ampliació.

Una casa de cos a Marçà en diàleg amb la tradició.

una galeria porxada oberta al Priorat

El volum es va buidant per reduir la superfície construïda. El programa complet en planta primera s’aboca a la terrassa, mentre les habitacions, a les golfes, s’amaguen darrere de la galeria porxada que s’obre a les vistes.

la construcció tradicional revisada

Els elements que caracteritzen la nova construcció busquen els referents en la tradició constructiva: les cobertes de teula a dues aigües, les golfes porxades (l’esgorfa), la ceràmica esmaltada i les gelosies relacionades amb els forats de façana, les baranes de forja i una pèrgola on emparrar vinya per donar ombra.

A l’obra

Reforma integral d’un habitatge situat al principal d’un edifici del barri de Gràcia de Barcelona, catalogat com a conjunt protegit per patrimoni. La construcció és anterior a l’any 1900, i conserva elements originals propis d’una finca règia: paviments hidràulics, motllures de guix al sostre i sòcols de fusta amb  sanefes.

reinterpretar els espais

A banda d’incorporar un nou bany i un vestidor al programa de l’habitatge, i de reformar íntegrament tots els espais, l’objectiu més important de la intervenció era fer arribar la llum a l’espai central i més noble de la casa.
Un altre canvi substancial que va sorgir va ser la possibilitat de millorar la relació del vestíbul, amb la resta d’espais.

Tot i conservar la configuració dels espais originals, es van eliminar dos envans que van suposar una alteració absoluta de la lectura del lloc.
Ara la zona de dia de l’habitatge és més diàfana, arriba la llum natural a totes les estances, i es genera una relació més fluida entre les diferents peces. Obrint la galeria al vestíbul, s’aconsegueix un accés directe a la terrassa de l’habitatge.

Una segona residència entre pins i alzines.

respecte pel lloc i integració en el paisatge

Aquest habitatge aïllat s’adapta a la topografia per aconseguir fer el mínim moviment de terres, i a la vegada quedar en una posició que cerca guanyar alçada i vistes al mar.
L’orografia, l’orientació i la vegetació del lloc són els principals punts de partida del projecte. L’estratègia seguida respecta el lloc en tots els seus condicionants.  El volum principal s’alinea amb el costat llarg del solar, orientat a est, per mirar el bosc d’alzines sureres on es troba i deixar enrere la vista de les edificacions veïnes.
L’edifici es barreja amb el paisatge espès de pins i alzines alhora que buida el seu espai central amb un pati generat per un plec de la façana posterior.

un únic color, el blanc, amb el contrapunt de la ceràmica

Una construcció senzilla, formada per dos cossos de geometria regular i una piscina.
La mínima superfície pavimentada indispensable per comunicar l’edifici amb el seu entorn, amb la voluntat que aquest quedi ocult en el bosc que l’envolta. Només la mínima contenció de terres a la tanca est, per tal d’adaptar amb talusos suaus la trobada de l’edifici amb el terreny. Un únic color, el blanc, per tots els paraments verticals de la casa, amb el contrapunt del vermell de la ceràmica.

a l’obra

En el desenvolupament d’aquest habitatge aïllat al Maresme s’ha donat prioritat a criteris d’eficiència energètica. Els paràmetres d’arquitectura passiva utilitzats en projecte, la construcció preindustrialitzada de l’estructura, el muntatge en sec de façana i  paraments interiors, l’energia utilitzada i la ventilació mitjançant pous canadencs, fan que puguem parlar d’un habitatge ecoeficient.

un solar ben orientat

Després de considerar altres emplaçaments, acompanyant als promotors en la cerca  d’un solar òptim, es va trobar una parcel·la orientada a sud, amb unes proporcions adequades i amb un desnivell que permetia absorbir, amb els mínims moviments de terres, les dues plantes que havia de tenir l’edifici: una planta d’accés, amb el programa complet d’un habitatge, i una planta inferior, vinculada amb el garatge, amb la part del programa destinada als nens.
La posició de l’edifici en la parcel·la permet que tots els espais tinguin ventilació creuada i llum natural. Els serveis se situen a la façana nord, mentre els espais principals de la casa tenen façana a sud, amb sortida a la terrassa amb piscina, o bé al pati del nivell inferior.

construcció preindustrialitzada i en sec

L’estructura de l’habitatge és de taulers contralaminats de fusta (el que s’anomena CLT). Aquest sistema preindustrialitzat permet treballar a taller amb un control exhaustiu del producte, tenint un temps de muntatge molt reduït. També facilita la instal·lació  d’una façana ventilada, acabada en pedra natural col·locada en sec. La coberta, també ventilada, dóna continuïtat a l’aïllament, situat a la cara exterior dels tancaments, en una posició prèvia a la cambra d’aire.
Les divisions interiors, de cartró-guix, segueixen la lògica de la construcció en sec.

aerotèrmia i pous canadencs

La casa s’escalfa mitjançant una instal·lació de terra radiant, que s’alimenta amb aerotèrmia, un sistema de producció de fred i calor amb un alt rendiment, ja que es tracta d’un equip que no genera calor per si mateix, sinó que el bombeja d’un lloc (focus fred/aire exterior) a un altre (focus calent) a partir de l’aportació d’una petita quantitat d’energia elèctrica.
Com que l’edifici està molt ben aïllat, sense ponts tèrmics, el que cal és garantir-ne la ventilació de l’aire interior. En aquest cas es fa mitjançant pous canadencs, un sistema que consisteix en la instal·lació de tubs sota terra, a la profunditat adequada, que en el seu recorregut faciliten un intercanvi de calor, entre l’aire que hi circula i el terreny.

a l’obra