La Sala Capmany del Museu Marítim de Barcelona acull l’exposició temporal que mostra part del fons del museu. L’objectiu és no ocultar els elements arquitectònics amb el suport museogràfic, deixant gaudir al visitant de l’arquitectura gòtica de l’edifici de les Drassanes Reials.
l’atles català, del mallorquí Cresques Abraham (1325-1387)
un suport museogràfic neutre per un discurs heterogeni
S’estableix un ordre rigorós, per estructurar un discurs extens i heterogeni, mitjançant el disseny d’un suport museogràfic neutre i discret.
Es parteix d’un pressupost molt ajustat i, per tant, de la necessitat de reciclar la major part de la infraestructura existent a la sala Capmany.
elements reciclats
Les particions de l’exposició s’estructuren en mòduls de 240x240cm, construïts en DM, la major part reciclats d’altres muntatges. Aquests mòduls s’integren en el disseny de l’espai, de manera que mitjançant la seva agrupació es compartimenta la sala en els àmbits i subàmbits que dicta el discurs museogràfic: la preparació del viatge, el viatge (tècniques i vivències) i el final del viatge.
L’exposició temporal Salomó ben Adret de Barcelona, 1235-1310. El triomf d’una ortodòxias’ubica en la planta primera de l’espai del MUHBA el Call, una sala petita d’ús polivalent.
condicionar un espai no museístic
Aconseguir la superfície expositiva necessària per un discurs expositiu dens, amb un volum de text considerable, que s’imposa a la gràfica i als objectes i, alhora, condicionar la sala com a espai museogràfic.
tres caixes de llum generant superfície expositiva
La disposició a l’espai de les estructures expositives facilita la lectura del discurs i marca el recorregut de l’exposició.
Tres estructures metàl·liques suporten els plafons de metacrilat amb el text i la gràfica de l’exposició, i alberguen les vitrines amb els objectes.
El color Bordeus que s’ha aplicat a les parets i sostre de la sala, posa en valor el mur de pedra original de l’edifici, a l’hora que ajuda a silenciar el soroll visual de l’entorn, creant una atmosfera més escenogràfica.
La llum freda que retroil·lumina els plafons gràfics contrasta amb la llum càlida de l’interior de les vitrines, lacades en color Bordeus, atorgant un tractament més delicat als objectes.
celebració del naixement, acte conegut com a “vijola”
L’espai expositiu destinat a la col·lecció de Palau i Fabre modifica el seu discurs estructurant els continguts al voltant de la figura de l’escriptor.
incorporació de la figura de Palau i Fabre
Després de la mort de Palau i Fabre, l’any 2008, el patronat de la Fundació va considerar necessari incorporar la figura de l’escriptor en la presentació de la seva col·lecció. Aquest fet comportava la redacció d’un nou discurs expositiu i un nou disseny de l’espai.
Els objectius del projecte eren:
– Una nova organització i disposició de les obres en funció dels criteris establerts per un projecte expositiu.
– L’articulació òptima de l’espai per definir un recorregut clar per l’exposició permanent.
Greta Garbo en el paper de Mata Hari. Fundació Palau
tres àmbits, tres moments
L’exposició s’estructura en tres àmbits que delimiten tres moments de la trajectòria vital i intel·lectual de Josep Palau i Fabre: Barcelona 1900-1936, Estimat Picasso i Defensa de l’Avantguarda.
Per tal d’aconseguir una estètica homogènia dels àmbits es potencien en cada cas els aspectes més destacables mitjançant el tractament de l’espai i l’ús del color.
Els pares tenien un solar massa gran, amb una casa, un jardí i un hort. Però volien una cosa més petita. Els seus fills tenien la solució: enderrocar l’habitatge per construir quatre cases, una per ells i una per cada fill.
quatre habitatges en dos edificis
Els propietaris del solar decideixen dividir-lo per obtenir quatre habitatges en dos edificis.
Es tracta doncs, de donar resposta a les diferents necessitats programàtiques de quatre famílies intentant que el resultat es llegeixi com un únic projecte.
volums cúbics que es buiden generant porxos i terrasses
A nivell compositiu, cada edifici s’inscriu en un volum cúbic de dues plantes (planta baixa i planta pis) que és buidat puntualment pels porxos i terrasses. Se’ls dóna als clients total llibertat per escollir el seu programa, la seva disposició i inclús la ubicació de les obertures en façana.
L’acabat dels volums de totxo vist de color vermellós fosc contrasta amb els buidats acabats en estuc monocapa de color clar. Tots els habitatges garanteixen la ventil·lació creuada a totes les estances a través de les seves façanes principals orientades a sud-est i nord-oest. El lluernaris sobresortint per sobre de la coberta plana, fan arribar la llum natural a través del forat d’escala a la casa.
El Centre d’Interpretació de la Via Sepulcral Romana de la Plaça de la Vila de Madrid, que s’integra a la xarxa de Centres Patrimonials del MUHBA, està situat al nivell del jaciment que, des dels anys 50, deixa veure les restes arqueològiques de la necròpoli i les traces de l’antiga via que entre els segles I i III donava accés a Barcino.
un petit magatzem que s’obre a la via sepulcral
Sota la plaça, un soterrani de dimensions reduïdes (no arriba als 100m²) s’obre a la antiga via, emmarcant-la amb un forat en façana de format cinematogràfic. Aquesta obertura ha permès donar continuïtat a la traça de la Via Sepulcral a l’interior de l’espai.
portar a l’espai interior la idea de jaciment
Aconseguir la major integració possible entre el jaciment i el centre d’interpretació, afavorint la continuïtat visual entre interior i exterior.
Es tracta de vestir un espai residual, baix de sostre, dominat per la forta presència de dos pilars i dues jàsseres de dimensions considerables, amb el suport museogràfic que ha de rebre el contingut del centre d’interpretació. El tractament de les parets que delimiten el centre respon a la voluntat de portar a l’espai interior la idea de jaciment, d’excavació escarpada en un nivell inferior al de la ciutat del segle XXI.
la geometria i el material dels elements evoquen una excavació
Amb aquest propòsit es planteja una seqüència de panells resolts geomètricament mitjançant triangulacions, que confereixen dinamisme a l’espai alhora que evoquen els talls del terreny en l’excavació del jaciment.
L’estètica industrial del material utilitzat, plafons de fusta-ciment sense polir,de color gris fosc, amb impressió directa dels continguts, aporta connotacions d’austeritat a la geometria abrupta de les particions, defugint d’un acabat excessivament polit.
elements expositius
La geometria de les vitrines a paret, reforça la idea de tall en l’excavació, de la mateixa manera que les vitrines exemptes que, evocant un dau extret del terreny, contenen els objectes en forats escarpats.
Per tal de reforçar la traça de la via, aquestes vitrines, que contenen els enterraments, se situen seguint la disposició de les tombes a l’exterior.
Disseny museogràfic de l’exposició permanent sobre arqueologia Les Terres de l’Ebre: de la prehistòria a l’edat mitjana al Museu de les Terres de l’Ebre.
esborrar els límits per posar en valor els objectes
Aconseguir que les reduïdes dimensions de l’espai es desdibuixin, permetent que les peces a exposar destaquin, ja sigui com a objectes o bé com a conjunts.
plànol espai expositiu
una pell contínua sobre elements modulars
El discurs històric, lineal, es distribueix en el perímetre de la sala, mitjançant mobles modulars que combinen el pla vertical (amb textos, gràfica i vitrines) amb la superfície horitzontal destinada a la gràfica de detall i els objectes petits.
El mobiliari central estructura la sala en quatre àmbits històrics (prehistòria, protohistòria, món romà i edat mitjana), alhora que allotja els continguts temàtics de cada un d’ells (avituallament, creences i el món de la mort).
Una pell contínua de vidre allotja textos, gràfica, objectes i imatges audiovisuals. Els reflexos que aquesta provoca donen amplitud a l’espai sense interferir en la lectura.
matisos de llum i color en el tractament de la gràfica i els objectes
El disseny constructiu dels mòduls expositius es basa en una estructura de DM, a la que se superposa un pla de vidre que conté la gràfica, alhora que fa de tancament per les vitrines i de pantalla per les retroprojeccions.
El coronament superior dels mobles integra la reixa dels equips de climatització de la sala, que s’aprofita per la ventilació dels equips audiovisuals.
Es juga amb dos tons de grisos: un de més fosc, per l’envolupant (parets, sostre, sòcol) amb el que s’intenta esborrar els límits de la sala, per no evidenciar la falta d’alçada, i també utilitzat en l’interior de les vitrines, per destacar les peces, la major part de ceràmica; i un gris més suau per als vinils, que delimita les superfícies gràfiques.
La il·luminació dels textos i la gràfica de la superfície es resol amb banyadors, en contraposició amb els leds utilitzats en les vitrines. La resta de llum l’aporten els interactius i les pantalles retroil·luminades dels audiovisuals. Aquestes es disposen al final de cada àmbit, en el mòdul sobre el món de la mort. La disposició d’aquests mòduls fa que el so no es barregi entre àmbits.
L’edifici d’habitatges de protecció oficial s’organitza en dues barres paral·leles separades per una franja que conté els patis de ventil·lació i les comunicacions verticals. Les zones comunes i dormitoris dels diferents habitatges es col·loquen a la façana principal aconseguint un bon assolellament i ventil·lació.
un edifici nou a l’Illa dels Jutjats
El projecte neix d’un encàrrec de l’Ajuntament de Santa Coloma amb l’objectiu de reubicar part dels habitatges afectats pel projecte de connexió del carrer de Joan Valentí Escalas-Listz. S’aprofita la remodelació de l’Illa dels Jutjats, també obra dels arquitectes Bosch i Tarrús, per donar lloc a un nou edifici i generar un espai públic annex.
planta del edifici i unitats tipus d’habitatge
ventilació creuada i tancaments de façana d’elements prefabricats
L’edifici organitza els diferents tipus d’habitatges en dues barres paral·leles separades per una franja en què s’ubiquen els patis de ventilació i les comunicacions verticals.
Els serveis es concentren al voltant dels patis, deixant les façanes lliures. La disposició lineal dels habitatges disposant d’obertures a la façana principal i al pati garanteix la ventilació creuada en tots els espais.
L’organització en planta facilita l’esquema estructural, i dota de flexibilitat a la distribució en planta dels habitatges, permetent canvis en un futur segons les necessitats dels usuaris. Aquesta llibertat es trasllada també a façana, amb el joc dels balcons col·locats a portell. Els elements prefabricats de les façanes a carrer i a pati aporten a l’obra l’eficiència de la construcció en sec.
En aquest habitatge entre mitgeres el desnivell del solar esdevé l’estratègia de projecte: l’escala actua com a distribuïdor d’una seqüència d’usos a diferents nivells aconseguint l’assolellament i l’obertura de visuals en tots els espais.
un solar petit amb dos nivells
Ens trobem amb un solar de petites dimensions, amb un desnivell en la part central de 2,70m respecte el carrer. Es parteix d’un pressupost ajustat que porta a la utilització de sistemes constructius tradicionals, i a una estètica industrial basada en la honestedat dels materials.
l’escala com a distribuïdor d’espais i usos
El projecte es desenvolupa a partir de la secció per tal d’integrar el desnivell del solar. En la part central i més fosca de l’edifici s’ubica el nucli de serveis de l’habitatge i el nucli de comunicacions verticals (l’escala, amb previsió d’espai per ascensor). El trencament de la planta estructura el projecte: el programa es reparteix en plantes decalades en dos nivells, de manera que cada tram d’escala puja mitja planta, i cada mitja planta alberga un ús. D’aquesta forma, s’estableix una relació transversal de visuals que permet que se succeeixin els usos amb fluïdesa, però mantenint la independència entre ells.
l’escala com a distribuïdor d’espais i usos
La zona de dia s’obre a les vistes sobre el barranc de Nolla, captant el màxim de llum natural i assolellament gràcies al treball en secció, i la zona de nit s’associa a la façana sud, atorgant privacitat a les estances diürnes respecte el carrer estret del nucli antic. La planta baixa es tracta com un sòcol unitari d’un únic material, que integra l’accés a l’habitatge i la porta del garatge. Les obertures a la façana del carrer mantenen les proporcions pròpies del casc antic. En canvi, la façana que dóna al barranc, disposa d’unes obertures més grans per tal d’aprofitar al màxim l’entrada de llum de nord i obrir els espais a les bones vistes de la parcel·la.
Una vella fusteria entre mitgeres transformada en un habitatge que s’obre a un gran pati a través d’una façana vegetal.
una antiga fusteria de poble com a punt de partida
El cos principal d’una antiga fusteria, amb doble alçada, dóna accés al solar des del carrer, alhora que comunica amb un cos longitudinal d’una planta i amb un gran pati que havia estat utilitzat per a la cria d’animals.
una casa oberta al pati
En la rehabilitació es vol conservar el caràcter de les construccions originals i la seva relació amb el pati.
El volum d’accés a la casa, on es troben l’aparcament i el vestíbul, conserva i recupera les parets de pedra i el sostre de canyissos, i esdevé un filtre entre el carrer i l’habitatge. A través d’una franja de serveis (cuina, bany i rebost), s’accedeix a l’habitatge i a l’estudi en planta primera. En el cos longitudinal, els espais que donen al pati i que alhora gaudeixen de la millor orientació, se succeeixen des de l’àmbit més públic al més privat.
la façana vegetal millora l’eficiència energètica de l’edifici
La solució adoptada envolta la pell de l’habitatge amb aïllament tèrmic continu, protegint-lo alhora amb una cambra d’aire. La coberta ventilada veu la seva continuïtat en la façana vegetal proposada: el tancament es recobreix amb un entramat de cables tensats que deixa la cambra d’aire necessària i pel qual s’emparra l’heura parthenocissus quinquefolia (vinya verge). Aquesta dóna ombra durant l’estiu i a l’hivern, per ser de fulla caduca, deixa que el sol escalfi la façana.
la façana vegetal d’heura disfruta del protagonisme
El projecte neix de la necessitat de dotar l’auditori del MACBA de versatilitat funcional, d’una certa autonomia, amb accés directe des de l’exterior, d’ampliar la seva superfície i de condicionar les seves instal·lacions.
un edifici de Richard Meier com a punt de partida
S’intervé en un edifici singular, de l’arquitecte Richard Meier. Compositivament l’actuació vol ser clara en la concepció dels nous espais sense recórrer a excessius formalismes, respectant el caràcter de l’edifici.
criteris d’intervenció
Al nou espai d’accés s’opta per una arquitectura molt massiva, molt construïda, gairebé com si l’escala fos el resultat d’una excavació en el terreny que crea una nova façana interior i permet l’entrada de llum natural al vestíbul. Seguint una línia respectuosa amb l’arquitectura existent els acabats mantenen els criteris establerts a la resta de l’edifici.
L’auditori, en canvi, adquireix una expressivitat formal que contrasta amb aquesta arquitectura. Per exigències funcionals els paraments són foscos, amb materials tous que funcionen com absorbents acústics. La franja perimetral de 2,45m, que correspon a l’alçada lliure sota l’altell, està configurada amb un enrastrellat de fusta que deixa passar el so i alhora protegeix els panells acústics que queden a l’abast del públic.
